Llei qualificada de la Justícia (Text refós per LesLleis.com)

Atès que el Consell General en la seva sessió dels dies 2 i 3 de setembre de 1993 ha aprovat la següent:

Llei qualificada de la Justícia

Exposició de motius

L’article 1 de la Constitució, en el seu segon paràgraf, proclama com a principi inspirador de l’acció de l’Estat andorrà el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona.

Per traduir en la pràctica judicial diària aquests principis inspiradors de l’Estat de Dret cal assegurar l’existència d’uns òrgans que, des de la seva independència constitucionalment garantida, puguin executar i aplicar imparcialment les normes que neixen de la voluntat popular, d’acord amb el que disposa l’article 85 de la Constitució.

La Constitució, que és la norma suprema de l’ordenament jurídic, vincula a tots els Batlles, Magistrats i Tribunals, els quals interpretaran i aplicaran les lleis de conformitat amb els preceptes i principis constitucionals.

És doncs missió cabdal dels òrgans judicials sotmetre tots els poders públics al compliment de la llei, controlar la legalitat de l’actuació administrativa i oferir a tots els ciutadans una protecció efectiva en l’exercici dels seus drets i en la defensa dels seus interessos legítims.

L’article 85 de la Constitució andorrana disposa que l’estructura, composició i funcionament de l’organització judicial, que ha de ser única, serà regulada per Llei Qualificada, a l’igual que l’estatut jurídic dels seus membres.

Les exigències del desenvolupament constitucional han imposat al Consell General l’elaboració d’aquesta Llei Qualificada sense poder esperar a l’adopció coetània de les necessàries adaptacions i modificacions de les vigents lleis processals. Aquesta mancança podria introduir una sensació de provisionalitat que les disposicions transitòries vénen a matisar i circumscriure.

Els eixos principals de la Llei estan dibuixats en el Títol I, que recull bona part dels principis consagrats per la Constitució.

De manera especial cal remarcar que la plena independència judicial, dels Batlles, Magistrats i Tribunals, ha de ser valorada posant-la en relació amb el caràcter de totalitat amb què la Llei dota a la potestat jurisdiccional.

A partir de l’entrada en vigència d’aquesta Llei els Tribunals controlaran, sense excepcions ni zones reservades, la potestat reglamentària i l’activitat administrativa, amb la qual cosa cap actuació del poder executiu quedarà sostreta a la fiscalització d’un poder judicial independent i sotmès exclusivament a l’imperi de la llei.

Precisament per garantir la independència del poder judicial, la Constitució andorrana ha creat el Consell Superior de la Justícia, al qual encomana, en l’article 89, la representació, govern i administració de l’organització judicial, devent vetllar per la seva independència i bon funcionament. El Títol II de la present Llei desenvolupa així les competències i facultats d’aquest important òrgan constitucional.

D’altra banda, la posta en pràctica del dret a la jurisdicció i a una tutela judicial efectiva consagrat a l’article 10 de la Constitució andorrana requeria com a condició indispensable, que tots els òrgans jurisdiccionals comptessin amb els titulars suficients. Aquesta voluntat, conjuminada amb el fet que, en l’àmbit civil, es redueix una instància, en considerar el legislador excessiva l’actual possibilitat d’esgotar tres instàncies, ha portat a la conclusió que calia augmentar el nombre de Batlles. La tradicional figura andorrana del Batlle experimenta així, amb aquesta Llei, una transformació important.

La Batllia d’Andorra esdevé una primera instància unificada en els tres àmbits tradicionals de la jurisdicció: civil, penal i administrativa. El Jutjat de Delictes Menors desapareix del nou organigrama i les seves competències són absorbides pel Tribunal de Batlles. L’apel·lació de les decisions que adoptin els Batlles, en tant que Tribunal unipersonal o el Tribunal de Batlles, en tant que jurisdicció col·legiada, serà substanciada davant el Tribunal de Corts, en matèria penal, o bé davant el Tribunal Superior de Justícia.

El nou sistema processal andorrà limita així els recursos a un segon grau de jurisdicció en tots els àmbits, salvat en matèria constitucional. Aquest nou plantejament obliga el legislador a donar al Tribunal Superior, ara també unificat i estructurat en tres sales (civil, penal i administrativa), que compta amb plena jurisdicció, els mitjans per assegurar de manera adient la funció reguladora del Dret que pertany, en altres països, al Tribunal de Cassació.

De manera especial en matèria de dret privat, el paper de la Sala Civil, que ve a substituir els dos Tribunals Superiors de la Mitra i de Perpinyà, serà força important en la recerca del Costum i el dret supletori, així com en la seva evolució. La Jurisprudència, font del dret ara unificada, comptarà també amb una autoritat més gran i farà possible una estabilitat jurídica atès que es fa difícil pensar que el legislador andorrà vulgui, en el futur immediat, orientar-se vers una codificació del Dret privat.

D’altra banda, l’establiment d’un veritable Estat de Dret, amb la seguretat jurídica i el recurs més sovintejat a la justícia que comporta, conjuminat amb la multiplicació dels textos legislatius i reglamentaris que amb tota seguretat es promulgaran en el marc de l’endegament de les noves institucions i amb la facilitat d’accedir a una justícia civil esdevinguda lliure de taxes per assegurar la seva gratuïtat, suposarà obligatòriament un augment del nombre de litigis. Aquest més que previsible augment del contenciós judicial fa indispensable el nomenament d’un nombre de Batlles i Magistrats suficient per assegurar, a tots els nivells, a la vegada la qualitat i el rendiment del treball de l’oficina judicial.

La Llei consolida també la institució del Ministeri Fiscal, que té per missió de vetllar per la defensa i aplicació de l’ordre jurídic i per la independència dels tribunals i de promoure davant d’aquests l’aplicació de la llei per a la salvaguarda dels drets dels ciutadans i la defensa de l’interès general.

Tot i que cal fer remarcar, també aquí, que el calendari constitucional obliga a deixar per a una ulterior disposició legal la configuració del que ha de ser un veritable estatut del Ministeri Fiscal, convé remarcar que, ja des d’ara, es reforça el paper de la Fiscalia donant-li determinades facultats de direcció de l’acció de la policia en matèria judicial i consagrant el principi d’obligada informació al Ministeri Fiscal per part de la policia.

La funció dels Advocats queda també consagrada com a representants i defensors de les parts atès que a ells els hi correspon garantir l’assistència jurídica al ciutadà en els judicis i, en tot cas, en els afers penals.

Finalment, les Disposicions Transitòries i Finals fan possible l’adequació ordenada de l’organització judicial vigent a la que aquesta Llei estableix i fan referència a la necessària adopció posterior de lleis de desenvolupament que han de permetre adaptar les actuals normes de procediment a la nova organització judicial.

Títol I. Exercici de la potestat jurisdiccional

Capítol primer. Jurisdicció i competència

Article 1

La jurisdicció és única i s’exerceix amb plena independència per la Batllia i Tribunals establerts en aquesta Llei, sense perjudici de les potestats jurisdiccionals reconegudes per la Constitució a altres òrgans. Queden prohibits els Tribunals especials i d’excepció i els de caràcter consuetudinari o d’àmbit corporatiu o professional.

Article 2

1. En l’exercici de la potestat jurisdiccional els Batlles i Magistrats són independents respecte a tots els òrgans judicials i el Consell Superior de la Justícia.

2. Els Tribunals no poden corregir la interpretació o aplicació de l’ordenament jurídic feta pels seus inferiors en l’ordre jeràrquic judicial si no és en virtut dels recursos i apel·lacions establerts per la Llei.

3. Ni els Tribunals ni el Consell Superior de la Justícia no poden dictar instruccions, de caràcter general o particular, adreçades als seus inferiors, sobre l’aplicació o interpretació de l’ordenament jurídic que portin a terme en l’exercici de la seva funció jurisdiccional.

4. Els batlles i els magistrats, quan es considerin amenaçats o pertorbats en la seva independència, poden adreçar-se al Consell Superior de la Justícia, el qual és competent per emetre un acord sobre aquesta qüestió, que ha de comunicar al batlle o al magistrat interessat i al Ministeri Fiscal, als efectes oportuns. El Consell Superior de la Justícia pot, a més, promoure i portar a terme les accions adients de tot tipus per fer cessar aquestes amenaces o pertorbacions.

D’altra banda, el Ministeri Fiscal promou les accions que corresponguin en defensa de la independència dels batlles i els magistrats.

Article 3

La competència dels Batlles i Tribunals s’estén a tot el territori de l’Estat, de conformitat amb la Constitució, les lleis i els tractats internacionals aprovats pel Consell General.

Article 4

1. Els Batlles i els Tribunals andorrans coneixeran dels judicis que es plantegin en territori andorrà entre andorrans, entre estrangers i entre andorrans i estrangers d’acord amb el que s’estableix en la present Llei i en els tractats i convenis internacionals en els quals Andorra hi sigui part.

2. Queden exclosos del coneixement de la jurisdicció andorrana els supòsits d’immunitat de jurisdicció i d’execució establerts per les normes de Dret Internacional Públic.

Article 5

1. La Constitució és la norma suprema de l’ordenament jurídic i vincula tots els tribunals, que han d’interpretar i aplicar les lleis d’acord amb els principis constitucionals i la interpretació que resulti de les resolucions dictades pel Tribunal Constitucional en tot tipus de processos.

2. Els tribunals estan sotmesos al principi de jerarquia normativa.

3. Si en la tramitació d’un procés un tribunal té dubtes raonables i fonamentats sobre la constitucionalitat d’una llei, un decret legislatiu o una norma amb força de llei que s’hagi d’aplicar de manera imprescindible per a la resolució de la causa, formula escrit davant el Tribunal Constitucional demanant el seu pronunciament sobre la validesa de la norma afectada. Presentada la qüestió de constitucionalitat, se suspèn la tramitació del procés i el Tribunal Constitucional dicta sentència dins el termini fixat a l’article 100.2 de la Constitució.